|
|
| |
Sant Esteve de Palautordera:
El municipi de Sant Esteve es localitza al nord-est de la comarca
del Vallès Oriental, en el vessant de ponent del Montseny,
damunt una terrassa fluvial de la Tordera.
Aquest conjunt de característiques li permeten gaudir
d'un entorn natural i paisagístic atraient i d'un clima
suau i sec. Els seus límits municipals es troben entre
Fogars de Montclús, al nord; Mosqueroles, a l'est ; Santa
Maria de Palautordera, al sud, i Sant Pere de Vilamajor, a l'oest.
La superfície del seu territori és de 10,7 km2
i el nombre d'habitants és de 1.641 (2002).
La carretera d'accés és la BV-5301, la qual travessa
el centre del poble en direcció nord vers el Montseny
i Collformic.
Ajuntament
de Sant Esteve de Palautordera
Tel: 938 480 082
Castell de Monclús:
El castell de Montclús, també conegut com a Castell
dels Moros, es troba a l'esquerra del riu Tordera en un indret
aparentment ensorrat, rodejat d'unes rüines d'un antic
poblat ibèric i un pla d'eucaliptus. Es troba dins del
terme de Sant Esteve de Palautordera, gairebé tocant
en un curiós entrant del terme de Fogars de Montclús.
El castell estava preparat per la defensa en l'època
medieval gràcies a l'indret on es troba. El seu origen
sembla ser a finals del segle XI però no va tenir cap
importància històrica fins el segle XIII quan
va ser la residència dels antics senyors de les Agudes-Montseny
quan varen abandonar els antics castells de les Agudes i de
Miravalls. El primer membre conegut és Oto Acutens, que
serà la primera anella del llinatge dels senyors de les
Agudes i que més tard tindran el cognom de Montseny i,
finalment el de Montclús.
El 1275, Rimbau II de Montclús va cedir els seus béns
al seu oncle Ramon de Cabrera, senyor d'Anglès i de Brunyola,
que era germà de la seva mare.
El 1721 el senyor del Castell de Montclús va ser aclaparat
per un capgirell de fortuna va cridar el Diable i li va vendre
l'ànima a canvi que en els següents 7 anys pogués
anar tirant de veta. Com que ningú no pot dir que en
Llucifer (Satanàs, el Diable) no tingui paraula i la
compleixi, el senyor del castell de Montclús va poder
viure durant 7 anys sense passar gana.
La nit en què s'acabava el plaç, en Llucifer va
trucar a la porta i la senyora l'obrí. Ella va dir-li
que s'esperés una mica perqè el senyor estava
fent el testament. Mentre s'esperava, la dama va tirar-li al
damunt una creueta d'argent que havia posat al foc abans que
arribés, i en Llucifer va sortir corrent.
Castell de Fluvià:
Casa forta documentada ja el 1154. La seva estructura original
és difícil d'identificar a conseqüència
de les continuades transformacions, i molt especialment a partir
del segle XVII, moment en què es convertí en masia
senyorial. Un dels aspectes destacables en la història
d'aquesta casa forta són els esdeveniments ocorreguts
en el context de la Guerra dels Segadors, amb l'assassinat,
l'any 1640, d'Anton de Fluvià, senyor del castell, a
les portes de l’ermita de Sant Cebrià i Sant Corneli
(s.XII), adossada a la domus de palau o casa forta de Fluvià
el qual s'oposava a l'allotjament i al pagament de més
impostos als terços d'Spatafora.
Pertanyia a l'antic terme del castell de Montclús, i
en depenia la quadra de Campins. El 1154 hi era ja establerta
la família Palau (que hi tenia dret de farga); per matrimoni
passà als Torrelles al s XIV i als Fluvià al XV.
Sant Elies:
A principis del segle XV els habitants de la comarca de la Tordera
sofriren una horrorosa invasió de pesta i molta sequedat.
Oprimits per l’epidèmia i la misèria varen
anar al Pare Abat, que en aquella època hi havia a Santa
Fé, per veure quin consell els hi donaria. Els va respondre
que estaven patint un càstig de Deu i que l’únic
solució era demanar perdó i fent la promesa que
si plovia i deixava la comarca la pesta, anirien a dalt del
turó on es troba can Surell, entre les propietats del
Cortès i el Tarré, i fundarien una ermita i li
posarien el nom de Sant Elies com a patró de la pluja.
Tot seguit varen parar les enfermetats i va ploure suficient
el que provocà que els homes haguessin de complir les
seves promeses.
Santa Susanna:
L'origen de l'esglesiola és una petita capella situada
lluny de l'emplaçament actual, prop del mas del Samont,
al pla de la Creueta, avui enrunada. La trobem documentada des
de l'any 1190 quan el comte-rei Alfons el Cast dóna el
mas de Vallmanya de la parròquia de Santa Susanna a la
Confraria de Cardedeu. El segle XVI la situació de pobresa
de l'església era tal ( la volta havia caigut, el campanar
no podia aguantar les campanes, els altars estaven destruïts,
no s'hi guardaven ni l'Eucaristia ni els crismes, mancava la
pica baptismal i no hi havia il·luminació de cap
mena ) que l'any 1566 va caldrà annexar-la a la parròquia
de Sant Esteve de la Costa.
Santa Magdalena:
l voltant de l'any 1100 els monjos de Sant Marçal del
Montseny van iniciar la construcció d'un nou monestir
al lloc de Mosqueroles, que ja era propietat del cenobi. Quan
encara no havien acabat la construcció de l'església,
per ordre dels superiors eclesiàstics van haver de retornar
a Sant Marçal, frustrant la iniciativa. En el decurs
dels segles es va continuar coneixent el lloc com "el monestir"
tot i la inexistència de comunitat, donada la decadència
en que havia caigut Sant Marçal. També és
conegut aquest lloc com Sant Marçal de Baix.
|
|
 |
|
