Sant Esteve de Palautordera

Sant Esteve de Palautordera:

El municipi de Sant Esteve es localitza al nord-est de la comarca del Vallès Oriental, en el vessant de ponent del Montseny, damunt una terrassa fluvial de la Tordera.
Aquest conjunt de característiques li permeten gaudir d’un entorn natural i paisagístic atraient i d’un clima suau i sec. Els seus límits municipals es troben entre Fogars de Montclús, al nord; Mosqueroles, a l’est ; Santa Maria de Palautordera, al sud, i Sant Pere de Vilamajor, a l’oest. La superfície del seu territori és de 10,7 km2 i el nombre d’habitants és de 1.641 (2002).
La carretera d’accés és la BV-5301, la qual travessa el centre del poble en direcció nord vers el Montseny i Collformic.
Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera
Tel: 938 480 082

Castell de Montclús

Castell de Monclús:

El castell de Montclús, també conegut com a Castell dels Moros, es troba a l’esquerra del riu Tordera en un indret aparentment ensorrat, rodejat d’unes rüines d’un antic poblat ibèric i un pla d’eucaliptus. Es troba dins del terme de Sant Esteve de Palautordera, gairebé tocant en un curiós entrant del terme de Fogars de Montclús.

El castell estava preparat per la defensa en l’època medieval gràcies a l’indret on es troba. El seu origen sembla ser a finals del segle XI però no va tenir cap importància històrica fins el segle XIII quan va ser la residència dels antics senyors de les Agudes-Montseny quan varen abandonar els antics castells de les Agudes i de Miravalls. El primer membre conegut és Oto Acutens, que serà la primera anella del llinatge dels senyors de les Agudes i que més tard tindran el cognom de Montseny i, finalment el de Montclús.
El 1275, Rimbau II de Montclús va cedir els seus béns al seu oncle Ramon de Cabrera, senyor d’Anglès i de Brunyola, que era germà de la seva mare.
El 1721 el senyor del Castell de Montclús va ser aclaparat per un capgirell de fortuna va cridar el Diable i li va vendre l’ànima a canvi que en els següents 7 anys pogués anar tirant de veta. Com que ningú no pot dir que en Llucifer (Satanàs, el Diable) no tingui paraula i la compleixi, el senyor del castell de Montclús va poder viure durant 7 anys sense passar gana.

La nit en què s’acabava el plaç, en Llucifer va trucar a la porta i la senyora l’obrí. Ella va dir-li que s’esperés una mica perqè el senyor estava fent el testament. Mentre s’esperava, la dama va tirar-li al damunt una creueta d’argent que havia posat al foc abans que arribés, i en Llucifer va sortir corrent.

Castell de Fluvià

Castell de Fluvià:

Casa forta documentada ja el 1154. La seva estructura original és difícil d’identificar a conseqüència de les continuades transformacions, i molt especialment a partir del segle XVII, moment en què es convertí en masia senyorial. Un dels aspectes destacables en la història d’aquesta casa forta són els esdeveniments ocorreguts en el context de la Guerra dels Segadors, amb l’assassinat, l’any 1640, d’Anton de Fluvià, senyor del castell, a les portes de l’ermita de Sant Cebrià i Sant Corneli (s.XII), adossada a la domus de palau o casa forta de Fluvià el qual s’oposava a l’allotjament i al pagament de més impostos als terços d’Spatafora.
Pertanyia a l’antic terme del castell de Montclús, i en depenia la quadra de Campins. El 1154 hi era ja establerta la família Palau (que hi tenia dret de farga); per matrimoni passà als Torrelles al s XIV i als Fluvià al XV.

Sant Elies

Sant Elies:

A principis del segle XV els habitants de la comarca de la Tordera sofriren una horrorosa invasió de pesta i molta sequedat. Oprimits per l’epidèmia i la misèria varen anar al Pare Abat, que en aquella època hi havia a Santa Fé, per veure quin consell els hi donaria. Els va respondre que estaven patint un càstig de Deu i que l’únic solució era demanar perdó i fent la promesa que si plovia i deixava la comarca la pesta, anirien a dalt del turó on es troba can Surell, entre les propietats del Cortès i el Tarré, i fundarien una ermita i li posarien el nom de Sant Elies com a patró de la pluja.
Tot seguit varen parar les enfermetats i va ploure suficient el que provocà que els homes haguessin de complir les seves promeses.

Santa Susanna

Santa Susanna:

L’origen de l’esglesiola és una petita capella situada lluny de l’emplaçament actual, prop del mas del Samont, al pla de la Creueta, avui enrunada. La trobem documentada des de l’any 1190 quan el comte-rei Alfons el Cast dóna el mas de Vallmanya de la parròquia de Santa Susanna a la Confraria de Cardedeu. El segle XVI la situació de pobresa de l’església era tal ( la volta havia caigut, el campanar no podia aguantar les campanes, els altars estaven destruïts, no s’hi guardaven ni l’Eucaristia ni els crismes, mancava la pica baptismal i no hi havia il·luminació de cap mena ) que l’any 1566 va caldrà annexar-la a la parròquia de Sant Esteve de la Costa.

Santa Magdalena

Santa Magdalena:

l voltant de l’any 1100 els monjos de Sant Marçal del Montseny van iniciar la construcció d’un nou monestir al lloc de Mosqueroles, que ja era propietat del cenobi. Quan encara no havien acabat la construcció de l’església, per ordre dels superiors eclesiàstics van haver de retornar a Sant Marçal, frustrant la iniciativa. En el decurs dels segles es va continuar coneixent el lloc com “el monestir” tot i la inexistència de comunitat, donada la decadència en que havia caigut Sant Marçal. També és conegut aquest lloc com Sant Marçal de Baix.

Share Button